Bloc de Manel

Digueu-me optimista, il·lús, fins i tot somia truites...
Digueu el que vulgueu, però heu de tenir present una cosa:
La crisi ja s’ha acabat. O sigui que l’hi queden dos telediaris i un avanç informatiu.
I quin es el anàlisi subjectiu en el que es basa aquesta aventurada afirmació?, a quina informació classificada i privilegiada he tingut accés de manera exclusiva que hem fa dir aquestes coses?
Cap i Cap.

El final de la crisi ja ha començat malgrat els inútils esforços de l'estat en dilapidar l'herald públic

Es nomes una estimació objectiva de la situació actual i de la progressió de les finances en els darrers mesos. Equiparats amb les dades de les darreres 4 crisis que hem patit i comparant els períodes de regressió posteriors a la crisi en si mateixa.
O sigui, un balanç a ull, bàsicament.
Sense ser economista, ni un set ciències, només un aficionat a la estadística i la matemàtica. He arribat a aquesta conclusió. I davant de la incredulitat dels meus interlocutors ho poso per escrit i a l’abast de tothom.
La meva previsió econòmica per als propers mesos i fins al final de la crisi:

• Setembre de 2009




• Inici de la recuperació econòmica mundial.


• Fi del període de inflació negativa a l’estat Espanyol.


• Fi de la crisi financera bancària (continuen amb certes malfiances per donar-se diners entre ells)




• Octubre de 2009




• Inici de la recuperació econòmica de l’estat Espanyol.


• Inici de la regressió de la xifra de l’atur.


• Inici de la regressió del tancament d’empreses i autònoms.




• Novembre de 2009




• Les multinacionals i grans empreses comencen a obtenir beneficis per tapar el forat financer provocat per la crisi.




• Desembre de 2009




• Estabilització de l’economia i cap a final d’any puja la despesa familiars en articles que no son de primera necessitat.




• Gener 2010




• L’economia es torna estable i comença a baixar molt significativament la xifra de persones en atur.





• Febrer de 2010


• Març de 2010


• Abril de 2010




• Es dona per tancada la crisi financera de 2008.

Si, es la broma fàcil, tot i que he llegit en blocs i foros les diverses accepcions que pot tenir el mot “encomana”, a l’hora de reservar el pa, o adquirir bens o serveis. A mi el primer que hem va venir el cap es el contagi d’alguna malaltia.

Us deso l’enllaç de la plana de la generalitat:

enllaç a la web de la generalitat

si be me l’he llegida sencera hi ha quelcom que hem fa venir mal d’ulls, com sempre les xifres no hem quadren gaire. Posats a comptar hem surt que son els catalanoparlants els que tot d’una canvien de llengua, es possible?.

Jo, catalanoparlant, catalanoparlant per voluntat pròpia i per que la tramuntana me va afectar mes del que a primer ull es pot veure. Jo, descendent de castellanoparlants i criat en un barri, en una població, a on la llengua majoritària es el castellà. Jo entestat en portar la contraria i engrandir el país que m’ha vist néixer i m’ha donat un lloc que anomenar terra, llar, …meu. Canvio d’idioma en el moment que veig que a la persona amb qui estic parlant m’entendrà millor i farà que se sentí mes col·laborativa o propensa a tenir una conversa.

I d’això m’havien dit tota la vida que se’n deia respecte. Com també es respecte no riure de qui fa l’esforç de parlar, com pot, en la meva llengua. Però els números que fan… hem fan mal d’ulls.

50,1% catalanoparlants

44,1% castellanoparlants, dels que un 44,8% saben, entenen i/o parlen català a la intimitat ( o sigui un 19,76% del total.

El 70,6% canvien de llengua, sigui dit: el 100% dels catalans (50,1%) + el 100% dels castellans que saben parlar català (19,76%) fan un total del 69,87%, o sigui que encara hi han un 0,9% de castellans que no saben català però que canvien de llengua a l’hora de parlar, acollonant.

Per si de cas, si hem veieu pel carrer, us parlaré en català, però tranquils, no penso encomanar-vos cap malaltia

El conseller de medi ambient s’apunta una medalla: la contaminació ambiental s’ha reduït un 11% des que es va posar en marxa la reducció de velocitat en la zona propera a la capital catalana.

Be, esta be que es reconeixien els mèrits d’aquells que tenen idees que ens fan millorar en qualitat de vida, i l’aire fa millorar-la, no ho dubteu. Però el que no esta tan clar es que la mesura presa de reduir el límit de velocitat a 80 km/h sigui tan efectiva com ara es vol demostrar.

Pensem una mica, el cotxe que mes contamina es aquell que esta parat i amb el motor encès, l’hi segueixen els cotxes que nomes poden circular entre 0 i 30 km/h en 1ª o 2ª velocitat, i aquesta circumstancia es produeix a diari en totes les entrades i sortides de Barcelona. Quan comprem un cotxe, si ens parem a mirar els consums, veurem que es posen tres de diferents: l’urbà, carretera rèdia i autopista que equivalen a 50km/h, 90 km/h i 120 km/h dels tres el mes gran es el consum urbà: un cotxe que para, arrenca, para, arrenca i no sobrepassa els 50 km/h en tot el recorregut: 8l. en diesel i uns 12 en benzina (orientativament); el de carretera rèdia sol ser el mes sostingut i normalment el que presenten a totes les publicitats: 5 l. en diesel i uns 7 en benzina; i per últim tenim el consum en via ràpida a 120 km/h: 6,5 l. en diesel i uns 9 en benzina. Un cop fet aquest aclariment es obvi que el cotxe consumeix mes quan entra dintre de les ciutats, i que el col·lapse habitual de les vies d’entrada a la capital, i de les principals arteries internes, son les que fan que la pol·lució sigui tan elevada en aquestes “Megapolis”. Malgrat tot la diferencia de consum de 80 km/h (que si pregunteu als que hi saben us diran que es una mica superior al consum a 90 Km/h) i 120 km/h no es motiu suficient per reduir la contaminació ambiental de la ciutat de Barcelona un 11%, llavors que pot ser el que ha fet reduir la contaminació tant i tant de cop?, per que fins no fa gaire la reducció que ens publicaven era d’un 5,9%.

La resposta es ben senzilla: La pluja i el vent.

Les pluges intenses que hem tingut aquest començament d’any, i la ventada d’aquest febrer son les raons mes plausibles que han pogut rebaixar el nivell de contaminació, no nomes de Barcelona, sinó d’arreu de Catalunya. La pluja sol arrossegar les partícules flotants causants de la contaminació (perdo per l’ambigüitat) i dipositar-les a terra, i això sempre ha fet que en ciutats contaminades baixes l’índex de contaminació. A part l’aire, pensem: si la contaminació es troba a l’aire i ve una bufada que ens aixeca del terra, a on va la contaminació?; Doncs òbviament se’n va allà a on la porta el vent, normalment lluny de les ciutats.

Be, com he començat dient va be que de tant en tant algú es pengi alguna medalla per mèrits propis, i l’hi hem de recolzar quan ho faci, però nomes si aquesta medalla es meritòria, i en el cas de la reducció de velocitat en els accessos a Barcelona qui se l’hauria de penjar es el senyor Saura, que sense afany recaptatori, es qui ha aconseguit aixecar la guardiola de la Generalitat i evitar que ens passi com a Moncloa i comencem l’any sense dèficit fiscal i les arces plenes.

Avui he baixat amb els meus fills al parc de darrere de casa, es el primer cop que hi baixem des que lo van remodelar. Les obres que van fer, teòricament, eren per millorar la zona de jocs dels nens. Deu ser que la meva interpretació de”millorar” no concorda amb la del consistori, o potser es que te alguna accepció que no he sabut trobar, perquè la realitat es que les obres han servit per tancar i segregar els infants.

Tancar per que ara els nens ja no poden córrer lliurement pel parc, ara han d’estar darrere d’unes tanques amb un porteta com si es tractes d’animals en captiveri limitats a jugar en un lloc delimitat, com si no tinguessin prous limitacions en sa vida.

Els traiem de les seves habitacions, de les limitacions d’un pis, per jugar a l’aire lliure, amb els seus amics, per a que es relacionin amb d’altres nens i expandeixen el seus límits i horitzons,.... per que els fiquem darrera d’una tanca?. Em venen al cap algunes respostes...

· Per a que els pares puguem estar tranquil·lament asseguts al banc parlant de temes diversos i oblidant-nos de la nostra primera obligació que es la d’educar i prendre cura del nostres fills.

· Per que així els gossos puguin campar lliurement sense que cap nen els destorbi, i puguin fer les seves necessitats arreu del lloc que els hi queda, en aquest cas un 50% de la superfície del parc sense comptar les voreres i la gespa.
Així els amos irresponsables, que no tots, podran portar lliurement i sense lligar els seus animals de companyia sense tenir que preocupar-se de que cap nen es creui pel mig

· Per que així anem acostumant als nostres fills a viure en un mon superpoblat a on el que realment es un luxe es l’espai.

Segur que n’hi ha d’altres, però crec que aquestes poden ser prou representatives, mes quan veus que l’espai de les dues zones de joc per a nens es nomes la quarta part de la superfície del parc, quan abans de les obres els gronxadors ocupaven la mateixa superfície però els nens podien campar lliurement per tot el parc, a excepció de la zona reservada per la petanca que ja disposava de la seva tanca de separació.

L’única incorporació feta a la zona de jocs, a costa d’un gronxador de vaivé, es un sorral per als mes petits, un sorral tan innecessari com senzill, pel sol fet que la sorra que hi ha es idèntica a la que te per terra tota la zona de jocs infantils, petita com ella sola, potser pensant en les aspiracions d’algun nen que vulgui ser promotor immobiliari de gran a fet que es vagi acostumant a la manca d’espai edificable.

I desprès tenim el tema de la segregació, a part de segregar els nens de la resta d’usuaris del parc, que en sa majoria son nens o grans que juguen a petanca darrera la seva tanca, també separa a nens de diverses edats per que no es puguin traspassar els mocs, els polls o qui sap quines altres coses. Aquesta segregació es mes palesa per als pares que tinguin fills d’edats diferents, que hauran de fer corredisses d’una banda a l’altra per poder gronxar a tota la seva descendia. Així trobem que dins de la zona de jocs hi ha una divisió que separa als petits dels mitjans, òbviament els grans ja no juguen allà, prefereixen una pilota o un altre parc que respiri mes llibertat.

Nomes els falta a sobre posar horaris perquè puguin jugar els nens: de tal hora a tal altra nomes els que tenen 3-4 anys, desprès els de 5-6 i per últim els de 7-8, si algú fa tard l’hi tocar fer com a cal metge, posar-se l’últim.

Sisplau, que son nens, ja se que solen ser anàrquics per definició, però han de córrer lliures, ja esta be de posar tanques al camp!